7 d'octubre de 2023
Operació Dilúvi d’Al-Aqsa
Defensar sense reserves el dret dels pobles oprimits a resistir per la força no només és coherència política, sinó també l'única postura que impedeix que el crim de genocidi es defineixi, a la pràctica, segons els criteris dels que actualment enfronten aquesta acusació.
L’Operació Diluvi d’Al-Aqsa, duta a terme pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamás) a través de la Sala d’Operacions Conjunta de la Resistència — juntament amb les altres organitzacions de defensa del poble palestí, com la Jihad Islàmica Palestina, el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPLP) i el Front Democràtic, el 2023, va ser una decisió molt encertada. Va trencar el bloqueig polític imposat al poble palestí, va recol·locar la causa palestina al centre de la lluita mundial i va demostrar que l’ocupació israeliana no és invencible.
L’adhesió no es va limitar a les organitzacions esmentades: a l’acció es van sumar fins i tot sectors que van trencar amb la direcció capituladora de Fatah —les Brigades dels Màrtirs d’al-Aqsa— i organitzacions independents com els Comitès de Resistència Popular i el Moviment Muyahidín Palestí, cosa que va revelar que l’operació expressava la voluntat d’amplis política.
Gairebé tres anys després, l’assassinat de l’aiatol·là Saied Ali Khamenei a mans dels Estats Units i «Israel» confirma el que l’esquerra proimperialista es va negar a comprendre: els pobles oprimits avancen quan s’enfronten als seus opressors, mentre que l’imperialisme s’afebleix quan creu que els pot aixafar mitjançant el terror.
Des del primer dia, sectors de l’esquerra van condemnar Hamàs. Van afirmar que l’operació havia estat un error de càlcul, ja que la resposta genocida d’Israel causaria un nombre ingent de morts a Gaza. Aquest raonament trasllada la responsabilitat dels crims de l’ocupant al poble palestí. En lloc de condemnar el sionisme, es condemna a la resistència per haver reaccionat. S’espera que els palestins acceptin el bloqueig, la fam, els bombardejos i l’expulsió de les terres.
Cap poble no aconsegueix la seva llibertat triant únicament accions que no provoquin una reacció de l’enemic. Tota lluita d’alliberament s’enfronta a la repressió. La qüestió rau en si l’acció debilita l’opressor, amplia l’organització dels oprimits i en modifica la correlació de forces. El 7 doctubre va aconseguir això. Va destruir l’aparença d’estabilitat del règim sionista, va revelar la fragilitat del seu aparell militar i va obligar l’imperialisme a mobilitzar els recursos per sostenir l’ocupació.
La guerra contra Gaza no va extingir la causa palestina. Va passar tot el contrari. La resistència va continuar lluitant. Hezbol·là va obrir un front al Líban. Ansar Allah es va enfrontar a vaixells vinculats al sionisme al Mar Roig. Organitzacions iraquianes van atacar posicions imperialistes. Iran va assumir un paper encara més destacat en la defensa dels pobles de la regió.
És en aquest context que la reticència de certs sectors de l’esquerra a defensar sense reserves els esdeveniments del 7 d’octubre deixa de ser una mera discrepància interna dins el camp propalestí i comença a tenir conseqüències jurídiques internacionals. Mentre Sud-àfrica porta «Israel» davant la Cort Internacional de Justícia per càrrecs de genocidi, tractar l’operació de Hamàs com un «lamentable error» —en lloc de com un acte de resistència contra un règim d’ocupació— priva la causa palestina precisament del fonament que sustentaria l’acusació: la demostració que la violència israeliana respon a un projecte de destrucció del poble palestí com a tal,i no pas a una guerra d’autodefensa contra una agressió aïllada.
Aquesta vacil·lació coincideix (encara que sense coordinació) amb l’estratègia jurídica dels Estats Units davant de la Cort: en intervenir en virtut de l’article 63 de l’Estatut —un mecanisme que vetlla per l’interès col·lectiu dels Estats Parts, no per posicions bilaterals —, Washington busca una cosa que transcendeix el destí de Gaza: establir, en la jurisprudència internacional, els criteris que definiran què constitueix genocidi des de la perspectiva dels qui actualment enfronten l’acusació. L’esquerra indecisa i el govern que defensa «Israel», per camins diferents, produeixen el mateix resultat: desposseeixen el 7 d’octubre del seu caràcter de resistència i obren la porta que el crim de genocidi sigui modelat, en el dret internacional, pels mateixos acusats de cometre’l.
Per tant, la vacil·lació de l’esquerra respecte al 7 d’octubre no és ni una postura neutral ni prudent: és una contribució, encara que involuntària, a la tesi que els Estats Units intenten consolidar a la Cort Internacional de Justícia. Defensar sense reserves el dret dels pobles oprimits a resistir per la força no només és coherència política, sinó també l’única postura que impedeix que el crim de genocidi es defineixi, a la pràctica, segons els criteris dels que actualment enfronten aquesta acusació.
